La finta del Govern amb l'H2O

Una finta és un concepte esportiu que, els qui com jo hem practicat, per exemple, bàsquet o handbol, hem après a fer en diverses modalitats, moviments i ritmes. Una finta és un moviment inesperat que descol·loca el contrari, donant així certa avantatge a qui la fa. Per ser més precisos, el Gran Diccionari de la llengua catalana de l'Enciclopèdia defineix la finta com el "gest o moviment enganyador que un jugador fa amb la intenció de descol·locar el contrari que el marca i, així, poder avançar."

Les darreres pluges han mitigat en part la situació de sequera, però no fins el punt de pensar que podem tornar a actuar com si estiguéssim en la situació de normalitat anterior a l'actual sequera. I escric normalitat en cursiva perquè si alguna lliçó hem de treure de la situació actual és que no podem acceptar com a normal, i en aquests sentit positiva, la gestió institucional i l'ús personal (domèstic) de l'aigua.

El fet és que la gent no enteníem, el dimecres, que amb l'estricte compliment del DECRET 84/2007, de 3 d'abril, d'adopció de mesures excepcionals i d'emergència en relació amb la utilització dels recursos hídrics la resultant fos que ara ja podem omplir piscines com si res...

Afortunadament el Govern ha reaccionat i ha reaccionat bé i amb decisió el President Montilla. Que el Decret ens encotilla fins al punt que no dóna resposta a la situació actual?. Doncs es modifica el decret. Aquest dijous (ahir) el Consell de Govern es va reunir amb caràcter extraordinari i va aprovar la modificació del Decret, titulant així la nota de premsa posterior: Es modifica el Decret de sequera i es manté l'estat d'Excepcionalitat 2 al sistema Ter-Llobregat.

Així doncs aquest matí el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) ha publicat el DECRET 108/2008, de 15 de maig, de modificació del Decret 84/2007, de 3 d'abril, d'adopció de mesures excepcionals i d'emergència en relació amb la utilització dels recursos hídrics.

El DOGC d'avui també ha publicat l'ACORD GOV/83/2008, de 15 de maig, pel qual es declara la situació hidrològica i l'estat de les reserves a data 15 de maig de 2008.

L'ús i la gestió de l'aigua és un debat viu des de fa uns anys; el debat s'ha intensificat per moments, no només ara, també i sobretot, i s'ha recordat, per la mobilització contra el Pla Hidrològic Nacional del Govern Aznar. No estem ni molt menys davant el penúltim capítol, tenim molt camí per córrer... Nova cultura de l'aigua, ús racional de l'aigua, dessaladores, excepcionalitat, aigua regenerada... I tot plegat amb l'afegit que aquest és un debat, també, territorial, dins i fora de Catalunya.

Ho seguirem amb interès... I jo seguiré amb atenció el què escriguin persones com les que faig referència a les postdates...

-------------------------------

pd1: Aigua nova és l'article que Ramon Folch, socioecòleg, va publicar al Periódico de Catalunya el passat 4 de maig.
Fragment: Fins al desembre passat (Reial decret 1620/2007) no estava legalment permès a Espanya l'ús de l'aigua regenerada. Mentre que a Singapur se la bevien, a casa nostra es considerava perillós fer-la servir per regar. Mandra mental. O incapacitat de garantir la solvència del procés. La mandra tecnològica i la verborrea declamatòria combinen bé, però no van enlloc.
La seqüència completa en el procés domèstic és: aigua crua, tal com es capta d'aquell riu o d'aquell pou; aigua potable, tal com surt de la planta que fa l'aigua crua apta per al consum humà; aigua grisa, que és l'aigua residual no contaminada biològicament, tal com s'escola pel desguàs de la dutxa, del lavabo, etc.; aigua negra o fecal, que és aigua residual orgànicament contaminada, com la del vàter; aigua depurada, que és aigua residual, grisa o negra, un cop sotmesa a tractament i ja susceptible de ser abocada sense contaminar rius o litorals, i aigua regenerada, que és aigua depurada tractada addicionalment fins a fer-la apta per a usos humans, fins i tot els de boca quan la regeneració és completa.
La seqüència industrial introdueix variants que demanen tractaments depuradors específics, és clar, mentre que el reg agrícola utilitza aigua crua, els abundosos i difusos sobrants de la qual, contaminats amb agroquímics, lamentablement no es poden recollir ni tractar.

pd2: El Ter i el “sudoku” de l’aigua és l'article que Pia Bosch va publicar, també al Periódico de Catalunya, el passat 11 de maig.
Fragment: Quan es va establir aquest transvasament, l’any 1959, es pensava en un riu que portava entorn de 25 m3/s (segons el pla de cabals). El cabal és en realitat menor, però la detracció segueix essent la mateixa. La llei de l’any 59 comprometia un nivell mínim d’aigua pel riu de 3m3/s al seu pas de Girona, però aquest mínim no es compleix des de fa temps. Aquest és el motiu de la reclamació, avui administrativa i en un futur probablement judicial, que ha fet la Plataforma de defensa del Ter.

pd3: L'aigua de les piscines és un article que Assumpció Vila va publicar al seu bloc el passat 3 d'abril.
Fragment: En la darrera edició de la Fira de Mostres de Girona, coneguda pel Certamen, s’exposaven una gran profusió de piscines i de jacuzzis, de totes mides i, suposo, pressupostos. Vaig pensar que, avui en dia, qui no té una piscina privada no és ningú, la qual cosa em van confirmar uns amics, quan en veure tot el terreny que tinc destinat a hort em van preguntar perquè “encara” no en tenia una. Prefereixo veure créixer les carxofes, les faves, les tomates i els carbassons a dedicar-me a treure les fulles de la piscina i vigilar la seva cloració total per acabar remullant-me, potser, durant dos mesos a l’any. Surt més a compte, en euros clar, pagar la quota de la piscina municipal del poble i, per l’hivern, la piscina coberta del Geieg.

pd4: de Joan Vila destacaré doa articles seus, publicats el 31 de març i el 14 d'abril, respectivament, al seu bloc i els dies anteriors al Diari de Girona.
Volatilitat de l´aigua. Fragment: Agafant les dades presentades a Girona, si als 300 hm3 hi restem els 160 hm3 de l'augment de la demanda futura, queden 140 hm3 que podrien retornar al Ter. És un pas important. Però no resol el principi que fa que el Ter tingui la responsabilitat exclusiva en el subministrament d'aigua. Tampoc es fa gaire èmfasi en la reutilització de l'aigua depurada. Es parla de la recàrrega de l'aqüífer del Llobregat i de la Tordera, es parla d'un programa d'actuació amb el Consell de Cambres de Catalunya per reutilitzar 50 hm3, es parla de reutilització als regs municipals, però poca cosa més.Veient les mesures proposades tinc la impressió que el programa no està prou madur. El Director de l'ACA va dir que estem iniciant el debat, però la presentació d'un programa tant exhaustiu, amb el seu cost incorporat, fa pensar que tot està beneït. Queden molts punts foscos, com per exemple com s'afronta el problema dels regants, com es reparteixen els esforços hídrics, com es resol el consum energètic sense complicar més el sistema elèctric...

De la nova cultura de l´aigua fins a deixar-nos-en sense. Fragment: Ens hem deixat portar per aquesta ona de la cultura del no i del catastrofisme. No a xarxes elèctriques, no a xarxes d'aigua, no a xarxes de gas, no a carreteres, no a trens,... Sí a produir l'electricitat distribuïda des de cada casa, sí a proveir-se d'aigua individualment pel propi consum, sí a treballar menys,... Una música que sona molt bé i que convenç fàcilment a molta gent. Ja sabeu el que en penso jo. Estem obligats a fer ús de les tecnologies disponibles avui, fent cas omís de les que són futuribles o que només són un grapat de fum. Em nego a creure que podem avançar sense treballar molt. Em nego, per tant, a deixar-me portar per la cultura del no i per la nova cultura de l'aigua. Estic per l'estalvi, però també per la seguretat en el subministrament. Tant la generació distribuïda domèstica com la nova cultura de l'aigua són recursos que porten a l'estancament econòmic, al no creixement. Són propostes filles de la filosofia del decreixement.

pd5: Les cisternes oblidades és un article que Joan Ribas va publicar al diari El Punt el passat 11 de maig.

Fragment: La gran cisterna va quedar buida fa molt temps, i la font de la Pera brollava darrerament gràcies al servei municipal d'aigües. A Girona tothom s'ha despreocupat de les enormes cisternes i dipòsits que s'escampaven pel subsòl de la Ciutat Vella, on es recollien les aigües quan en sobraven, i servien per quan en faltaven. Els nostres avantpassats eren prudents, però la comoditat de l'aigua municipal va fer enrunar i oblidar uns equipaments que –ara es pot comprovar– no eren tan superflus. Podem donar fe que algunes cisternes han servit fins i tot per sepultar-hi les runes de les reformes practicades als edificis. Era tan còmode, no haver de transportar-les! Ni l'Ajuntament, ni el clero, ni els particulars, no han tingut cura de mantenir unes instal·lacions que podien servir per al reg i de reserva en temps de sequera.

De la ràdio de galena a Ràdio Sarrià. Exposició

La ràdio és fascinant!. És un mitjà de comunicació actualment molt potent, sobretot perquè és molt variat, relativament senzill de fer funcionar i, sobretot, molt accessible.

La ràdio ha canviat molt des del seu naixement, i aquests darrers anys està vivint una mena de segona joventut amb la seva extraordinària complementarietat amb les noves tecnologies a través d'internet. La ràdio actualment es fa diferent i s'escolta diferent, o si es vol, es fa i s'escolta de diferents maneres, fet que inevitablement fa que s'escolti també actualment des de diferents mitjans i suports: ara ja no cal un transistor, amb un ordinador amb connexió a la xarxa és suficient.

Una de les qualitats de la ràdio és la proximitat i la immediatesa. La ràdio, a més, és el mitjà que gaudeix de major flexibilitat. Els altres mitjans, la televisió i la premsa escrita, tenen altres virtuts que possiblement la ràdio no té, però malgrat tot, la ràdio segueix essent un mitjà escoltat per quasi totes les generacions.

I quan parlo de proximitat no em refereixo a les emissores locals, que també, sinó sobretot al fet que la relació entre l'emissor i el receptor és molt propera, la sensació d'escoltar a algú que és a prop. En aquest sentit la ràdio és un mitjà més càlid, davant la major fredor de la televisió.

Un altre dia parlarem del present i el futur de la ràdio... però avui farem uns mirada retrospectiva de la mà d'una exposició que aquest dijous s'ha inaugurat a Sarrià de Ter en motiu del 25è aniversari de Ràdio Sarrià. De la Ràdio de Galena als 87.6 FM de Ràdio Sarrià és una exposició que recull una vintena d'aparells radiofònics, provinents del Fons Jaume Pol del Museu d´Història de la Ciutat de Girona. A l'exposició també hi ha imatges i altres materials dels 25 anys de Ràdio Sarrià, una emissora que té el mèrit de tenir molta trajectòria, certament, però que actualment també té molta programació pròpia, gràcies als seus col·laboradors i, naturalment, al bon fer de la Neus, qui en duu els comandaments.

L'exposició es pot veure a la Sala Patronat de Sarrià de Ter fins el proper 5 de juny. A l'exposició no escoltareu la ràdio però la podreu veure... bé, podreu veure diferents aparells de ràdio que, inevitablement, fan pensar en comunicats de guerra, serials radiofònics, concursos i fins i tot "el parte"...

-----------------------------------

pd1: el passat dissabte 5 d'abril Ràdio Sarrià va emetre un especial de 12 hores en motiu del seu 25è aniversari. A propòsit dels 25 anys de Ràdio Sarrià (87.6) és el post que vaig escriure dies abans sobre aquest programa especial, on repassava també la meva vinculació amb aquest mitjà...

pd2: la propera data rellevant per Ràdio Sarrià serà, previsiblement, el proper dissabte 12 de juliol, quan es farà el Sopar popular de Ràdio Sarrià.

pd3: imatges d'alguns dels aparells que es poden veure a l'exposició:

pd4: l'Anna Maria de la biblioteca sempre té cops amagats... d'ella són els vinils que hi ha davant l'aparell de ràdio i tocadiscs. Bon atrezzo, encara que m'han comentat una alternativa que tampoc hagués quedat malament: ampolla, mig plena, i copetes de licor...

pd5: aquesta exposició m'ha recordat la que vaig veure, a l'Illa Diagonal de Barcelona, en motiu dels 25 anys de Catalunya Ràdio, a mitjans d'abril, amb el títol de "Vols veure la ràdio del futur?". En aquella exposició hi havia una mostra de 25 ràdios antigues cedides pel Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya.

Què tal la família?

(foto de família de finals del 2006)

La majoria de vegades que ens ho pregunten responem amb un "bé" automàtic, sobretot perquè respondre qualsevol altra cosa requereix un temps que, en trobades casuals pel carrer, no sempre disposem. Seria més o menys com allò de "bé o t'ho explico"...

Des de l'any 1994 les Nacions Unides han declarat el dia d'avui, el 15 de maig, el Dia Internacional de les Famílies. Té sentit aquest dia doncs la família, independentment de la seva forma, estructura i composició, és el principal element de socialització i és el marc inicial a partir del qual les persones creixem, ens desenvolupem i relacionem. En parlava en aquest espai a finals de febrer amb un post titulat La família: l'estructura és el de menys...

No en va l'article 16 de la Declaració Universal de Drets Humans diu que els homes i les dones, a partir de l'edat núbil, tenen dret, sense cap restricció per motius de raça, nacionalitat o religió, a casar-se i a fundar una família. Gaudiran de drets iguals pel que fa al casament, durant el matrimoni i en la seva dissolució. Només es realitzarà el casament amb el lliure i ple consentiment dels futurs esposos. La família és l'element natural i fonamental de la societat i té dret a la protecció de la societat i de l'Estat.

En la nota de premsa d'Acció Social i Ciutadania sobre les activitats a Girona per celebrar aquest dia, es defineixen les tipoloogies familiars més destacades:

Família biparental formada per mare, pare i infant o infants. Quan la família biparental està formada per més de dos infants assoleix la categoria de família nombrosa, reconeguda i protegida normativament de forma específica.En el marc de les famílies biparentals cal constatar també l’existència de famílies acollidores que son aquelles en què la parella acull temporalment un o més infants. Cal també tenir en consideració aquelles famílies biparentals sorgides a partir de la convivència dels infants o adolescents amb els seus avis per absència del pare i mare.

.Família monoparental formada per una sola persona adulta (en major proporció dones) i un o més infants.

.Família homoparental és aquella unitat familiar formada per dues persones del mateix sexe amb un o més infants.

.Família reconstituïda quan es dóna una nova unió d’un dels membres de la parella originària i els infants tenen més d’un nucli familiar.

.Unitats familiars sense fills

Aquesta diversitat, que de fet ha existit sempre a la nostra societat, amb més o menys visibilitat, amb més o menys reconeixement legal, no sempre ha estat reconeguda per part de les administracions. Anys enrere quan es parlava de polítiques de família es pensava en les famílies biparentals amb una finalitat estrictament reproductiva o, potser més afinadament, natalista; avui en dia no només és imprescindible reconèixer la diversitat familiar, també és necessari desenvolupar polítiques de suport a les famílies que responguin precisament a aquesta diversitat.

La Generalitat de Catalunya, a través del Departament d'Acció Social i Ciutadania ha organitzat, per aquest cap de setmana, diversos actes arreu del País en motiu del Dia Internacional de les Famílies. Molta de l'activitat es fa a Barcelona [tríptic festa a BCN], però també s'ha programat activitats a altres ciutats [tríptic festes arreu de Catalunya]. El lema d'enguany és "I la teva com és?"

Per cert, la meva família bé... o en qualsevol cas ja us ho explicaré un altre dia...

-------------------------

pd1: CARTELL GUANYADOR 2008 del IV Concurs de cartells entorn del 15 de maig, Dia Internacional de les Famílies: Carla Albiol i Solà de l'Escola Superior de Disseny Art Llotja de Barcelona.

pd2: Primera menció especial 2008: Mur Tarragona i Agullana, llicenciada en Belles Arts i màster en direcció d'art en publicitat a la Universitat de Ramon Llull.


pd3: Segona menció especial 2008: Patricia Benitez i Sanchez, Escola Superior de Disseny Art Llotja de Barcelona.

... i de nou la vella ETA...

ETA és una organització primària que es mou per instints primaris i que només coneix una manera d'assolir els seus objectius: la submissió dels altres a les seves ordres.

Qualsevol resposta contrària, qualsevol entrebanc al seu projecte, que no pot anomenar-se polític perquè no es planteja dins el marc polític, qualsevol institució i/o persona que per ells sigui un impediment, tasta violentament la seva pòlvora...

L'Estat i les seves institucions i administracions, els partits polítics, les persones... tots som objectiu d'ETA perquè la seva violència és indiscriminada, perquè les seves amenaces atempten contra l'estat de dret, contra els drets i llibertat que, amb més o menys fortuna, hem assolit col·lectivament, fruit del pacte i negocació política i democràtica. La nostra democràcia és la millor possible que fina al moment hem sabut bastir entre totes les persones, partits i institucions.

Morir matant sembla que és l'únic que li dóna vida, possiblement perquè no ha après, perquè ETA no ha volgut aprendre, a viure d'una altra manera. El conflicte i la tensió els dóna vida, dóna sentit (?) a les seves reivindicacions i, sobretot, a la brutal manera d'exigir-les i imposar-nos-les. Però les bases de la nostra democràcia són sòlides i la unitat dels partits polítics és un element clau en el suport i reforçament de l'acció del govern estatal per a la lluita contra el terrorisme.

ETA és presonera de les seves obsessions, del seu anacronisme... S'empresona a sí mateixa i quan ha tingut la possibilitat d'obrir una porta, ha llençat la clau pel wàter o, pitjor encara, se l'ha empassat escopint-nos de nou. Per això sobreviu matant al segle XXI, en una societat que ha avançat molt (encara no prou) en la resolució pacífica dels conflictes, en una societat que al llarg d'aquests anys s'ha anat transformant, donant fins i tot una altra dimensió (mantenint, això sí, la clàssica) a l'exèrcit, modernitzant, encara que més lentament del què alguns voldriem, les estructures militars.

No hi ha encaix possible d'ETA a la nostra societat, per això la rebutgem energèticament, per això condemnem els seus actes terroristes, els seus assessinats, per això protestem i els condemnem pacíficament, amb cap més arma que les paraules i els gestos, amb cap més arma que les que la democràcia i el respecte als drets de les persones ens permeten utilitzar.

Esquinçant la vida dels seus familiars i amics amb la seva mort causen dolor, molt de dolor, però aquest dolor el compartim tots els demòcrates i tots nosaltres teixim llaços que, salvant les diferències ideològiques, ens uneixen fortament contra ETA.

Jo avui també he plorat i ploro la mort del guardia civil de Leguitano Juan Manuel Piñuel Villalón.

---------------------------

pd1: declaració conjunta (extreta del diari El País) de condemna de l'atemptat subscrita pel PSOE, PP, CiU, PNV, IU-ICV, ERC, BNG, CC, UPyD, Na-Bai, CEOE, CEPYME, CC.OO, UGT y USO:

Todas las organizaciones políticas y sociales firmantes manifestamos la más profunda condena y el rechazo más enérgico por este nuevo atentado criminal de ETA. Los firmantes queremos responder con unidad y firmeza a esta nueva acción criminal de los terroristas. Los firmantes vamos a seguir defendiendo la vida y la libertad, y vamos a combatir con coraje y fortaleza democrática a la organización terrorista ETA hasta derrotarla definitivamente, a través de la fuerza exclusiva del Estado de Derecho.

pd2: declaració del president del Govern: la democracia se impondrá al terror.

Y puedo y debo agradecer a todos los grupos políticos de la Cámara y a las organizaciones sociales la condena unánime, el respaldo unánime, que esta mañana han trasladado al conjunto de la ciudadanía. Mi agradecimiento más profundo, porque sabemos que quienes luchan contra ETA, contra el terror, contra la violencia y contra cualquier tipo de criminalidad, con el Gobierno al frente, son más fuertes si estamos unidos y ETA, mucho más débil. Su final estará mucho más cerca.

pd3: declaració de Patxi López, secretari general del PSE-EE (PSOE): Necesitamos la movilización de la sociedad vasca para aislar a ETA.

En la lucha contra el terrorismo de ETA, en los demócratas que nos enfrentamos al terror no hay ni resignación, ni cesión al chantaje emocional, ni confusión entre libertad y política. Hoy la prioridad democrática de los partidos, las instituciones y el conjunto de la sociedad vasca es acabar con ETA.

pd4: declaració del Lehendakari: ETA es el principal obstáculo para que el Pueblo Vasco haga su camino.

¡Qué heroicidad! ¡No digas, ETA, que es por la patria, ni que es por el Pueblo Vasco!. ¡Qué heroicidad, atentar contra una Casa Cuartel en la que viven unos guardias civiles sencillos con sus familias, con sus hijos e hijas!

pd5: comunicat del PSC:Condemna de l´atemptat d´avui a Legutiano (Àlaba).
Crida a la unitat de les forces democràtiques i suport a la tasca dels Cossos i Forces de Seguretat

La Comissió Executiva del Partit dels Socialistes de Catalunya expressa la seva contundent condemna per l´atemptat que s´ha produït avui a Legutiano (Àlaba), que ha costat la vida a un agent de la Guàrdia Civil i ha ferit companys seus. Així mateix, vol mostrar la seva solidaritat amb els familiars de la víctima mortal i la confiança que els ferits es podran recuperar aviat de les lesions.La unitat de totes les forces polítiques és clau per lluitar contra el terrorisme, i en aquest sentit el PSC fa una crida a tota la societat a fer costat al Govern espanyol per acabar amb ETA. Els socialistes catalans també volem mostrar el nostre suport a la tasca que estan desenvolupant els Cossos i Forces de Seguretat de l´Estat a favor de la pau i en defensa de les llibertats

pd6: vinyeta recuperada de Forges

Premis Blocs Catalunya 2008

L' Associació STIC.cat organitza la convocatòria dels Premis Blocs Catalunya 2008, amb la finalitat de prestigiar, divulgar i fomentar els blocs en català a la xarxa, essent el referent català en l'escriptura en bloc a tota la xarxa, cobrint així la demanda de molts blocaires.

El període de presentació de candidatures va començar el passat 6 de maig i s'allargarà fins el proper 15 de setembre. Es poden presentar tots els blocs en català que no siguin anònims. S'han determinat categories temàtiques pels premis (Cinema, Literatura, Economia, Educació, Esports, Periodisme, Personals, Política i TIC) i hi haurà també un premi al millor bloc de l'any.

Del 16 al 30 de setembre hi haurà el període de votació i el 10 d'octubre es farà el lliurament dels premis a l' Auditori-Palau de Congressos de Girona.

Trobareu tota la informació a http://www.premisblocs.cat/, on també hi trobareu les bases dels Premis Blocs Catalunya així com el formulari per inscriure el vostre bloc.

Aquests premis no han de despertar cap esperit competitiu, penso, sinó més aviat ha de despertar la necessitat de reconèixer la riquesa blocaire del nostre País i en especial els blocs que utilitzen el català, de manera que la nostra llengua tingui també una important presència a la xarxa, donant-li així una major visibilitat.

Benvinguts siguin, doncs, aquests premis!.

Per Montilla no hi ha dilema

La millor manera de ser President de la Generalitat és exercint-ne. És una obvietat, certament, però és rellevant, doncs els càrrecs investeixen d'una ineludible responsabilitat i. sobretot, representativitat.

Com més va, més credibilitat guanya José Montilla davant els qui, com a mínim, es mostraven escèptics amb la seva capacitat i, sobretot, amb la seva presumpta subordinació als dictats del PSOE.

El compromís i actitud de José Montilla amb el seu càrrec de President i amb el nostre País, Catalunya, són inqüestionables; una altra cosa és que a algú no li agradi el seu estil, el seu accent o el seu somriure més aviat poc explosiu. Però no demanem, al President de la Generalitat, que participi al Club de la Comédia amb hilarants monòlegs, l'hi demanem, a ell i al seu govern, que siguin eficients amb la gestió del País i que siguin exigents en la defensa de Catalunya en relació amb l'Estat, i aquesta exigència ara es diu finançament en compliment de l'Estatut i desplegament del mateix.

Aquest és el full de ruta que va marcar la seva campanya electoral i és el compromís que té com a President: el desplegament de l'Estatut. I si parlant el President Montilla és poc procliu a les subordinades, també ho és quan escriu; hi guanya en claredat del missatge, que descriu d'una manera més directa, sense tantes filigranes, certament, però més efectiva.

Del seu escrit al diari El País, El falso dilema, m'agrada especialment un breu fragment: "Nos veremos las caras", dicen. Creo que es mejor que veamos los números reales, los argumentos y las razones y que, en base a ellas, encontremos un acuerdo razonable y más justo.

M'agrada perquè d'entrada, sense deixar de dir res del què ha de dir, manté una actitud constructiva sobre la base de l'anàlisi dels números i la necessitat d'un marc de solidaritat més just per tots. M'agrada perquè defuig del caràcter de baralla de pati d'escola que té l'expressió "nos vemos las caras", que em recorda aquella de "a las cinco te espero"...

També m'agrada que hagi escrit el què fa temps escolto de diferents companys socialistes: "Quizás sea bueno recordar aquí, por ser ejemplo muy ilustrativo, que Catalunya tiene tantos pobres (según el último informe de Cáritas) como habitantes tiene alguna comunidad autónoma". I aquí l'important no és pensar en quina comunitat autònoma deu ser (encara que si apliquem allò de "pensa malament i encertaràs" us hi aproximareu), sinó subratllar que Catalunya també necessita de la seva solidaritat, que no és ni molt menys cert allò que es deia en temps de Pujol, que "a Catalunya lliguem els gossos amb llonganisses".

Un altre detall que m'ha agradat llegir és la referència d'un aprofundiment federal en les relacions dins l'Estat, afirmant que "la España democrática, federal y plural debe ser la solución para todos sus pueblos". Pels qui ens sentim federalistes, pels qui aprostem per un Estat que es reconegui a sí mateix divers i plural, trobem sempre imprescindible una referència a aquest horitzó, no no més per reivindicar-lo, sinó perquè, estic convençut, a base de dibuixar-lo i definir-lo, ens hi anirem aproximant...

Les obvietats cal recordar-les perquè, per òbvies, a vegades sembla que ni en tinguem coneixement: obvietats com el fet que l'Estatut de Catalunya aprovat al 2006 és, ni més ni menys, una Llei Orgànica aprovada pel Congrés de Diputats.

El portaveu socialista al Congrés, José Antonio Alonso, va declar ahir, com recollia el diari El País de les seves declaracions a la Cadena Ser, que "es posible hacer un sistema de financiación justo". En un mateix sentit es pronunciava José Blanco, Secretari d'organització del PSOE, segons recollia el diari digital Vilaweb: La direcció del PSOE, disposada a negociar el nou finançament.

En definitiva, com ha escrit el viceprimer secretari del PSC i portaveu del PSc al parlament Miquel Iceta, al seu bloc, en un interessant article, el President Montilla parla clar...

La comunió de la Clàudia

Havia tingut l'atreviment de pensar, mesos enrere, que avui per mi seria un dia especialment trist. Pensava que s'esdevenia l'inevitable, la formalització iniciàtica de la seva fe cristiana, culminació d'un procés de quasi dos anys en què cada setmana li han anat marcant un camí que condueix, si es va seguint, fins a la Comunió. Reconec, però, un cert sentiment de contrarietat quan finalment vam decidir que aniria a catequesi; sempre he pensat que és un adoctrinament, una mena de carreró sense sortida... I ja se sap com se surt dels carrerons sense sortida: desfent el camí i sortint per allà on hem entrat...

Afortunadament aquest pensament el vaig esbandir del meu cap: no tenia cap motiu per no estar content si, al cap i a la fi, la decisió de la Clàudia era fer la Comunió... i jo, com a pare el què havia de fer, llavors i sempre, era fer-li costat, acompanyar-la i alegrar-me'n per ella. Ahir al vespre, abans d'anar a dormir l'hi vaig tornar a recordar: "Clàudia, encara que jo no cregui en Déu, encara que si fos només per mi tu no haguessis fet catequesi, demà fas la Comunió i jo estic molt content per tu, perquè respecto la teva decisió i les teves creences, com respecto les de la Sira, i com vosaltres respecteu les meves."


Al cap i a la fi una situació semblant, però en sentit invers, es va produir entre la meva mare i jo al moment de plantejar-nos si havia de fer o no la Comunió. No recordo durant quan temps, però sí recordo haver anat a catequesi a l'església de Sant Josep de Girona. Suposo que aquelles sessions no em van despertar ni la vocació ni la fe (tampoc al meu germà), pel què finalment vaig deixar d'anar-hi i, en conseqüència, no vaig fer la comunió (tampoc el meu germà). Sempre he pensat que la meva mare va respectar aquesta decisió, malgrat potser no era la que ella hagués preferit, i va ser ella qui va haver de donar explicacions sobretot a la meva àvia Juanita, la seva mare, una dona profundament cristiana. Precisament el delicat estat de salut de la meva àvia Juanita li ha impedit ser present a la Comunió de la Clàudia, la més gran de les seves cinc besnétes.

El meu agnosticisme no ha impedit que em casés per l'església, ja que així era el desig de la Sira, ni que les nostres tres filles rebessin el baptisme. Forma part del respecte que, en aquest sentit, ens tenim amb la Sira.


Ara la Clàudia ha fet un pas; l'ha fet conscientment i perquè ella així ho ha volgut, però sobretot ho ha fet molt il·lusionada. A l'església estava nerviosa, molt nerviosa... al principi anava respirant profundament, calmant els nervis. Tot ha anat molt bé, ha estat una festa i ho hem celebrat en família. És la seva fe, no la meva... és la seva elecció... jo la respecto i, sense compartir la seva fe, estic al seu costat, com la Sira, donant-li suport i acompanyant-la.

Commemoració 25 anys independència de Sarrià de Ter. La (meva) crònica

Amb l'arquet friccionant les cordes i els seus dits puntejant-les contra el mànec del violoncel El Cant dels Ocells ens arriba intensament, conscients que amb aquesta peça, finalitza la vetllada de commemoració dels 25 anys de la recuperació de la independència de Sarrià de Ter. Després de l'audició, després dels reconeixements i parlament institucional, després de l'anecdotari, o potser més ben dit valoració tenyida de records, després de l'audiovisual, després de tot això hi ha hagut un espai més informal, entre canapès i copes de cava, per comentar les jugades, les de fa 25 anys i, també i perquè no dir-ho, les actuals...


Sarrià a través dels ulls de POBLE és l'audiovisual fet a partir d'imatges d'aquesta revista local de Sarrià de Ter i, aleshores també, del Pont Major, precedent de l'actual Parlem de Sarrià a principis dels anys '80. L'audiovisual, fet per Nicolás Pichardo, ex alcalde de Sarrià de Ter, és una reflexió a través d'imatges, també a través d'algun text (alguns fragments d'escrits de qui va ser el primer President del Consell Municipal de Sarrià de Ter, Just M. Casero) sobre la situació de Sarrià de Ter en els anys de la segregació; una reflexió que també subratlla que aleshores hi havia moltes coses per fer, i es feien,:hi havia molta energia, ganes de canviar les coses... era el despertar de la democràcia, que arribava, amb la plena autonomia a Sarrià de Ter, quatre anys més tard... L'audiovisual també mostra com molts dels serveis i equipaments que tenim avui ja vénen de lluny, ja vénen d'aleshores; per posar dos exemples: el CAP i l'escola bressol. És interessant, també, l'estona en què en Nico ens mostra l'abans i el després de diferents espais del nostre poble...


Veient les imatges, també llegint la revista POBLE (a casa les tinc enquadernades, me les va donar fa temps la meva mare, la Maria Mercè Gumbau), la sensació és que Sarrià de Ter treballava per quelcom més que per la independència: també lluitava per la dignitat dels seus serveis i equipaments, per dignificar la vida al i del poble...


El propi Nico (malgrat t'ho he dit personalment, ara ho faig públicament: enhorabona per l'audiovisual i gràcies pel viatge), ha estat qui ha donat el "tret" de sortida a la segona part de l'acte: l'anecdotari.


L'han seguit en Josep Cros, en Quim Rodríguez, en Jordi Mercader (Mil dies amb PM), en Guillem Ramos, l'Assumpció Vila i la Sole Muñoz. ha estat sobretot un espai de valoració, 25 anys després, de la situació social i política del poble, arribant-se a reproduir, curiosament, semblances de discussions d'aleshores. No és la meva voluntat relatar amb detall el què s'ha dit, entre d'altres perquè en sóc incapaç, però també perquè per saber-ho, us caldria (als qui no heu pogut, o volgut anar-hi, ser-hi... ja ho sabeu, les coses del directe!). Però sí que us puc aproximar algunes de les coses que han dit.

En Nico ha destacat que el Consell Municipal de Sarrià de Ter va reforçar la unió de tots els sectors i barris, esdevenint un sol poble.

En Josep Cros ha subratllat que, malgrat tot, alguna cosa positiva es va endur Sarrià de Ter de l'annexió amb Girona, fent referència a serveis, equipaments i personal municipals. També ha recordat que hi havia gent, a Sarrià de Ter, partidaris de seguir annexionats a Girona...


En Joaquim Rodríguez ha esmentat tres elements claus: la recuperació de la democràcia per recuperar la independència, i en aquest sentit el compromís polític del govern i l'Ajuntament de Girona de plantejar la segregació; la vitalitat del poble, de la gent i les entitats; i la tasca del Consell Municipal, recordant persones que ja no hi són: Paco Mera, Francesc Sala, Just M. Casero i també ha tingut un record per l'amic i exemplar veí Joan Casassa. Sobre els membres del Consell Municipal ha dit que feien doble feina: feina a Sarrià de Ter (la de gestió) i feina a Girona (la de negociació).

En Jordi Mercader ha destacat, com un dels moments més intensos, la recuperació dels terrenys de La Rasa per fer-hi el camp de futbol... la intensitat, l'alegria, no només era per la recuperació i el camp de futbol, també i sobretot perquè d'aquesta manera s'evitava que allà s'hi fes la caserna de la Guàrdia Civil... Més endavant en Jordi també ha explicat que l'alcalde de Girona, Ignasi de Ribot, definia Sarrià de Ter, davant l'annexió, com la núvia de Girona.


En Guillem Ramos ha comentat que tot estava per fer, es necessitaven moltes coses (serveis als carrers, equipaments per les persones); també ha destacat la capacitat de negociació del poble amb Girona i la implicació de molta gent, més enllà dels membres del Consell Municipal.

L'Assumpció Vila ha parlat del ritme accelerat en què es treballava, desbordant de projectes a Girona per Sarrià de Ter, reclamant, alhora que la independència, serveis i equipaments. A diferència de Salt, a Sarrià de Ter el reclam de la independència potser no era tan intens, però potser era més intens que a Salt el reclam i el treball per la millora dels serveis públics...

La Sole Muñoz (sempre recordaré, i agrairé, que al 2003 i 2004 em va ajudar molt en la meva, llavors incipient, tasca de regidor), que aleshores era una joveneta inquieta que començava a festejar amb qui és ara el seu espòs, ha recordat que ella va fer el primer xut d'honor al nou camp de futbol; també ens ha recordat que ella va formar part de la primera mesa de votació de l'alcalde. Avui a la Sole, com a altra gent, l'hi han sobrevingut molts records; a estones la mirava i les seves expressions i gestos, mentre escoltava la resta de la gent, la delataven... estava rebobinant el fil dels seus records...


La part més institucional de l'acte ha estat el parlament de l'alcalde i el reconeixement als alcaldes (oficials i oficiosos) de Sarrià de Ter des de l'annexió a l'actualitat. Del seu parlament destacaria dues coses: una frase, "hem estat capaços de canviar el nostre destí com a poble" i el record de l'alcalde Martí Ballada, "que va haver de cedir, am b llàgrimes als ulls, el poble a Girona".



Els reconeixements han estat per Martí Ballada (ha recollit el present, una litografia d'Emília Xargay, la Dolors Xabé), per Just M. Casero (ha recollit el present Maria Mercè Gumbau), Joaquim Rodríguez, Jordi Cañigueral, Josep Turbau i Nicolás Pichardo. També hi ha hagut un present, el llibre Sarrià de Ter, el Paper de la Història, per Josep Cros, Guillem Ramos i Nicolás Pichardo per la seva col·laboració en l'organització de l'acte.



Per acabar una reflexió d'en Quim Rodríguez: avui hi ha gent que no recorda que Sarrià de Ter hagués estat annexionada a Girona... i el mèrit (el fet que no ens n'hàgim de recordar, que voldria dir que lamentaríem no seguir annexionats) ha estat dels diferents ajuntaments des del de l'any 1983 fins a l'actual.


-------------------------

pd1: hi ha gent a qui he trobat a faltar, d'alguns en sé els motius, però com que són seus, m'estalviaré de dir-los...

pd2: quelcom ha passat, sembla, amb les invitacions postals, que encara no ha rebut ningú i que, si finalment es reben, ja serà amb l'acte de commemoració celebrat. De fet algú m'ha comentat, irònicament, que si la commemoració es fa amb dos mesos de retard potser les cartes seguiran el mateix termini...

pd3: lamento la poca qualitat de les fotografies; les condicions (les de l'espai, la llum i les meves) no eren les òptimes...

MMM: Manuel Martín Madrid, tot un senyor que fa de bon escoltar.

És sempre un plaer escoltar el parlar pausat i reflexiu de l'arquitecte Manuel Martín Madrid. És un arquitecte experimentat que fa de la sensibilitat un element més de la seva feina. És meticulós i detallista, però no d'aquells que arriben fins a l'extenuació.

Manuel Martín Madrid és l'arquitecte del nou centre cultural que s'està construint al sector Cobega de Sarrià de Ter, que inclou, prioritàriament, la nova biblioteca Emília Xargay i un auditori. El vaig conèixer un dissabte de l'any 2003, dissabte del qual no en recordo ni el dia ni el mes, quan amb l'Assumpció Vila i la Iolanda Jiménez, companyes del grup municipal del PSC de Sarrià de Ter, vam visitar, amb Manuel Martín i Joan Bussó, una biblioteca de Barcelona.

Al llarg del darrer mandat municipal de Sarrià de Ter el projecte del nou centre cultural i la biblioteca no han estat de la meva competència, però aquest fet, sobretot a partir de la meva designació com a primer tinent d'alcalde a partir del 2005, no han impedit que hagi seguit amb certa proximitat la feina d'en Manuel Martín amb aquest projecte. Molt més intensament ho va seguir, i en pot parlar amb més autoritat, l'Assumpció Vila [bloc]...

En Manuel Martín és d'aquelles persones que no es poden despatxar amb presses: ni ell ni l'important projecte que duu entre mans s'ho mereixen. Escoltar-lo és sempre un plaer per la voluntat pedagògica que té, per la consciència que pren davant el polític que possiblement no domina, amb precisió i exactitud, la terminologia arquitectònica i legalitat urbanística... Aquesta actitud pedagògica, aquesta voluntat d'explicar el perquè de les formes, de les propostes, dels tràmits, de les gestions, de la legalitat, de la oportunitat d'això i d'allò hi suma, en el cas del projecte de la biblioteca i del centre cultural, una gran estimació, ja no pel projecte en sí (al capdavall és seu), sinó per l'equipament públic que en resultarà. Així ho ha transmès, també, en les presentacions públiques que ha fet del projecte a Sarrià de Ter.

Pensava en tot això després de sortir, un dia d'aquesta setmana, de la mesa de contractació per la licitació de les obres de la nova biblioteca, després de tornar-lo a escoltar, mesos després...

Manuel Martín Madrid té l'aparença d'un home gran; de fet ho és i les arrugues, més les de les seves mans que les del seu rostre, el delaten. Potser encara diria més: Manuel Martín Madrid té l'aparença d'un senyor gran, però sobretot, més de senyor que de gran... és tot un senyor a qui jo respecto molt, més que no pas, com algú podria tenir la temptació de pensar, després de llegir aquest post, venero...



Estic content, i en aquest sentit em sento satisfet, d'haver contribuït, encara que nínimament, al fet que Manuel Martín Madrid sigui l'arquitecte de la nova biblioteca Emília Xargay de Sarrià de Ter i del noi equipament cultural que l'acompanyarà... Un equipament pensat i projectat des de l'ahir pel nostre futur demà... 2010, 2011... 2012?...
-------------------------------
pd1: Manuel Martín Madrid va presentar, a mitjans de novembre de 2005, un llibre (foto inici) amb la seva arquitectura. La presentació es va fer a la demarcació de Girona del COAC. Hi vaig anar amb l'Assumpció Vila. El COAC va fer, per a l'ocasió, la corresponent nota de premsa.

Pd2: Sempre he trobat curiós la coincidència de dos paraules, en el nom de Manuel Martín Madrid, amb el nom del meu pare: Just Manuel Casero Madrid. Malgrat no ser exactament de la mateixa generació, s'havien conegut als intensos anys '70...

Commemoració 25 anys independència Sarrià de Ter. La prèvia.

Aquest proper divendres 9 de maig a partir de les 8 del vespre al Coro es farà un acte commemoratiu pels 25 anys de la segregació de Sarrià de Ter de Girona. El plantejament d'aquesta commemoració vol posar més l'accent en com ho van viure els veïns i veïnes i les entitats del moment, més que rememorar com ho van viure els representants polítics, els del Consell Municipal de Sarrià de Ter i els del primer consistori sarrianenc després de la recuperació de la democràcia. Molts dels representants polítics d'aleshores hi seran i també podran dir-hi la seva, naturalment.

L'acte de commemoració vol tenir un caràcter més cívic que institucional, per bé que sí que hi haurà un reconeixement institucional amb un parlament de l'alcalde. Ajudarà a situar-nos a l'època, a retrocedir 25 anys, un audiovisual, preparat per l'ex alcalde, Nicolás Pichardo, amb imatges extretes de la revista POBLE. L'audiovisual de ben segur farà desvetllar records d'aquell moment polític tan intens, pel què es preveu que hi hagi un espai per relatar i compartir anècdotes, que aniran sorgint d'una manera més o menys espontània. Després del moment institucional, tancarà la commemoració dels 25 anys d'independència de Sarrià de Ter una audició de violoncel.

La vetllada promet i pot esdevenir en una mena de flashback interessant.

La commemoració, però, es fa amb dos mesos de retard, ja que l'aniversari s'escau sempre el 3 de març (o el 9, segons les versions). A principis de març, concretament el dia 6, el Diari de Girona em publicava un article en què recordava precisament l'aniversari: Sarrià de Ter, 25 anys d’independència: de la núvia de Girona a la separació de béns.

Intueixo que si no es va celebrar, des de l'Ajuntament, al mes de març, possiblement va ser perquè senzillament el govern municipal no ho havia previst, pel què la celebració es produeix ara, dos mesos més tard...

Però tampoc cal donar-hi més importància, val més tard que mai... El què és realment important és que finalment hi haurà un espai per commemorar els 25 de la segregació, de la independència de Sarrià de Ter, de la recuperació de la nostra principal institució, l'Ajuntament i, per tant, la recuperació dels sarrianencs i sarrianenques de governar el nostre poble.

La cita, doncs, aquest divendres al vespre, al Coro de Sarrià de Ter... disposats a viatjar amb la màquina del temps... Hi pugeu?.