dijous, 28 de març del 2024

Trapelleria a la parròquia de Sant Salvador d'Horta


Aquests dies, ja ho veieu, sembla que no em mogui de la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, parròquia que ja té més de 50 anys i que va tenir com a primer mossèn a Joan Pons, que no només dona nom al carrer, també a l'agrupament escolta que hi cohabita, i del que tants bons records tinc.

Però abans d'endinsar-me en els records, val la pena comentar el bonic campanar que té la parròquia, construït a mitjans dels anys noranta del segle passat en motiu del 25è aniversari de la parròquia, un campanar esvelt i sobri que s'enlaira per damunt el teulat de la parròquia.

Davant la parròquia, també al bell mig del carrer, i al parc i la pista del costat, recordo haver-hi jugat un munt de vegades, amb pilota i sense, fent temps abans d'entrar al CAU. Al principi d'anar-hi, a mitjans dels anys vuitanta, entràvem al CAU per les portes laterals de la parròquia per accedir als locals; anys més tard es va habilitar l'accés per una porta posterior, fent servir els locals que hi ha al darrere.

No sé si va influir en aquest canvi una trapelleria que recordo que una colla vam fer; cal advertir que si el que vam fer era delicte ja ha prescrit, i si era pecat, alabat sigui Déu! Consti, però, que al seu dia els caps d'aleshores ja ens van alliçonar convenientment...

Resulta que un dia, per un motiu que no recordo, ni vindria al cas, vam fer un pica-pica i es van obrir unes patates xips i unes olives farcides. Jo aleshores estava a la unitat de Ràngers i noies Guia, per tant, devia tenir uns 12 o 13 anys, a tot estirar, i a alguns se'ns va acudir buidar el suc de les olives en una de les piques que hi ha a l'entrada de la parròquia, barrejant-lo amb l'aigua beneïda...

Sospito que algun cap devia sentir la fortor del suc de les olives en passar pel costat de la pica, perquè vam haver de buidar-la i netejar-la, que no era qüestió que els parroquians, en entrar a missa més tard i remullar-s'hi els dits per senyar-se, fessin el vermut!

L'anècdota no té més història i algun dia l'hem rememorat entre rialles... I més enllà d'aquesta trapelleria, el cert és que tant per la parròquia com pel CAU, al final va ser més pràctic habilitar la porta posterior, i evitar la temptació de fer qualsevol altra trapelleria!

dimecres, 27 de març del 2024

Sant Salvador d'Horta


Ahir recordava la darrera vegada que vaig entrar a la parròquia de Sant Salvador d'Horta; durant molts anys aquella església, bé, més aviat alguns dels seus locals, van formar una part molt important de la meva vida, a través de l'escoltisme. Entre els anys 1986, amb dotze anys, i 1999, amb vint-i-cinc anys, vaig viure-hi amb intensitat l'escoltisme, fent-hi amics, alguns per tota la vida, i aprenent molt, a banda naturalment de passar-m'ho pipa com a nen en les diferents branques, i com a cap, els darrers cinc anys.

Tants anys d'anar a l'Agrupament Escola i Guia Joan Pons, a la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, i fins ara mai m'havia aturat a esbrinar qui era Sant Salvador d'Horta... Afortunadament tenim la Viquipèdia per posar-ho remei. I de tot el que explica la Viquipèdia, m'agradaria destacar dos fets.

En la seva estava en un convent a Madrid, Salvador d'Horta va ser rebut pel rei Felip II i el nostre germà llec se li va adreçar en català, fet recollit documentalment. Si ell va mantenir el català davant el rei Felip II de Castella, per què no hauríem de mantenir-lo, nosaltres, davant els nostres conciutadans?

Anys més tard Salvador d'Horta va ser processat per la Inquisició a Barcelona. Per parlar-li català al rei Felip II? No, ja els agradaria a més d'un que aquest fos el motiu... No, va ser jutjat per la Inquisició per la seva fama de taumaturg (la taumatúrgia és l'art de simular prodigis), i perquè sembla que alguns dels seus miracles (es destaca que entre d'altres, va guarir una nena sordmuda) van incomodar als seus confrares i superiors eclesiàstics. Va ser jutjat per la Inquisició, però va ser absolt i no va ser castigat.

Nascut a Santa Coloma de Farners l'any 1520 amb el nom de Salvador Pladevall i Bien, va córrer força món, però sobretot va estar destinat dotze anys al convent d'Horta de Sant Joan; va morir a Càller, Itàlia, el 18 de març de 1567. La seva festivitat se celebra, coincidint amb la data de la seva mort, el 18 de març.

dimarts, 26 de març del 2024

Quan un comiat és una acció de gràcies


Mesos enrere, a principis d'octubre de l'any passat, vaig tornar a entrar a la parròquia de Sant Salvador d'Horta de Girona, per la cerimònia de comiat de la mare d'un company de feina. Feia uns quants anys que no hi entrava, i la darrera vegada també va ser per un enterrament.

No coneixia la difunta, només un dels seus fills, i quan abans de començar la cerimònia m'hi vaig adreçar per donar-li el condol, ja vaig veure que aquell comiat, que aquella cerimònia, seria diferent.

El company de feina em va preguntar si coneixia a la seva mare, una dona de poc més de setanta anys, molt activa en aquella parròquia. Quan li vaig dir que no, que no la coneixia, em va adreçar un somriure i em va dir: "avui la coneixeràs!"

I a fe, que la vaig conèixer, conèixer a través de les persones que van parlar d'ella, com el mateix mossèn, la mainada que feien catequesi o, persones ja adultes a qui anys enrere havia fet catequesi. I naturalment, la seva família.

Va ser una cerimònia emotiva, molt emotiva, però gens trista, tot i el procés dolorós de la seva malaltia;  una cerimònia en què, a banda de glossar la seva vida amb paraules i imatges, també la van glossar a través de les cançons que li agradaven; algunes de les cançons jo les havia cantat, precisament, en els locals d'aquesta mateixa església, al CAU...

Van parlar les seves tres filles i el seu fill, el meu company de feina, i al final del seu parlament va començar a entonar a cappella una cançó que a la seva mare li agradava molt, i que també cantava, també li cantava: "La prima bella cosa" de Nicola Di Bari.

Aquella cerimònia de comiat va ser, sobretot, un cant a la vida i una veritable acció de gràcies.

dilluns, 25 de març del 2024

La llicència gastronòmica dels brunyols de casa


En poesia les infraccions, bé, algunes infraccions, es permeten i s'aixopluguen sota el concepte "llicència poètica", que el diccionari defineix com la "infracció admesa de les lleis del llenguatge o de la mètrica en la redacció d’un poema".

Tot i que podríem considerar la poesia com l'orfebreria de la literatura, l'art de treballar amb precisió les paraules, certes infraccions, certes llicències, són permeses sense perjudici de la mateixa obra, ni de qui l'ha escrit.

En això pensava ahir, Diumenge de Rams, mentre degustava l'enèsim brunyol dels que vam fer el dia abans amb la meva família, fidels a la tradició. Tal com els fem a casa, podria afirmar que ens permetem una llicència, tot i que no és poètica, sinó gastronòmica.

En la pastisseria i la brioixeria, com en la poesia, tot és molt precís; si amb la poesia l'important és la precisió amb les paraules, en la pastisseria i la brioixeria l'important és la precisió amb les mesures i amb la manipulació, a risc que el resultat final quedi fet un brunyol, en el pitjor sentit de la paraula.

La nostra infracció podria considerar-se un atemptat contra els principis bàsics de la pastisseria i de la brioixeria (als ulls del pastisser de la família ho és, un atemptat), o si no voleu ser tan dramàtics, podríem parlar d'incongruència o contradicció.

La infracció, l'atemptat, la incongruència o contradicció que cometem amb els brunyols és que, una vegada llevada la massa, llevada lentament a la vora del foc després d'haver estat senyada i d'haver rebut la corresponent jaculatòria, la manipulem en excés, fins i tot prement-la una mica, fent que en comptes de rodons i flonjos, quedin més aviat planers, trencant, en part, la màgia del llevat.

Aquesta característica manipulació de la massa just abans de coure, que la meva mare fa amb molta traça, dona als nostres brunyols una forma única que els caracteritza i diferencia de la resta, per goig nostre i (temporal) desesperació del pastisser de la família.

I si les llicències poètiques tenen la seva raó de ser, tenen la seva justificació, aquesta nostra llicència gastronòmica dels brunyols de casa, també. És així com els volia, i com li agradaven, al meu avi matern, uns brunyols en forma de palmell de la mà, més planers que arrodonits, amb un clot al mig.

Potser sí que no són tan flonjos com la resta de brunyols, potser sí que queden més secs més aviat, però és així com els fem perquè, sobretot, és així com ens agraden, i perquè cada brunyol que fem a casa no deixa ser, modestament, un petit homenatge a la tradició familiar, un petit homenatge a la nostra família.

És la nostra tradició, és la nostra singularitat, és la nostra llicència, que tractant-se de brunyols, en aquest cas també és poètica.

dissabte, 23 de març del 2024

What Christmas Means To Me. Minuts Musicals de Nadal


Què significa, per a tu, Nadal?

La pregunta té tantes respostes com persones a qui la facis, i gairebé tantes com versions té la cançó d'avui, "What Christmas Means To Me" que, interpretada per Stevie Wonder, ens serveix tot un inventari nadalenc: espelmes enceses, vesc (i el seu corresponent petó a sota), grèvol, neu, molta neu, cors cantant nadales, cares somrients, mostres d'amor desbordants, cartes i felicitacions, emocions a flor de pell... "Això", canta Stevie Wonder, "és el que Nadal significa per a mi".

Aquests dies que venen, els de la Setmana Santa, representen simbòlicament i històrica un contrast amb aquesta alegria i opulència nadalenca; ara haurien de venir els dies d'abstinència i penitència, de reclusió i de dolor; però per a la majoria els dies de Setmana Santa no només són festius, també són, com els de Nadal, una festa, en el sentit més alegre del terme. 

Una festa, però, sense vesc ni grèvol... però amb tortell i, sobretot, brunyols!

divendres, 22 de març del 2024

Divisa. Centenari Joan Salvat-Papasseit

Aquest 2024 se celebra el centenari de la mort del poeta barceloní Joan Salvat i Papasseit (16 de maig de 1894 - 7 d'agost de 1924). Cada divendres, al llarg d'aquest 2024, compartiré un dels seus poemes.

Divisa
(a l'Alfons Maseres)

Viatjar terres
no quedar-se en cap,
amar en totes una noia verge;

creure en la guerra perquè és bo el combat,
cada ferida la sang d'un poema.

Quan Déu ens cridi poder contestar:
—tant estimava que es vessava el veire.

Joan Salvat-Papasseit

dijous, 21 de març del 2024

Vinícius Júnior contra el racisme


De la mateixa manera que arriba un moment que tot infant ha d'afrontar la pregunta "què és primer, l'ou o la gallina?", avui la societat en general, i el món del futbol en particular, ens toca afrontar la pregunta "què és primer, l'insult a Vinícius Júnior o la seva provocació?"

Amb Vinícius Júnior, o com a mínim amb la imatge que transmet dins el terreny de joc, em passa el mateix que amb Cristiano Ronaldo o fins i tot el que em passava amb Dani Alves: que són o han estat grans futbolistes, i pitjors persones. I sí, reconec que amb aquesta afirmació, amb aquesta generalització, soc terriblement injust.

No sé si és un ego desfermat, un excés de fatxenderia, massa diners a la cartera massa ràpid i massa aviat, o tot plegat; el cas és que l'innegable talent que té Vinícius Júnior pel futbol contrasta amb la seva actitud provocadora davant el públic, moltes vegades també davant els rivals, fins i tot essent visiblement maleducat amb els àrbitres.

I sí, és cert que lamentablement Vinícius Júnior rep molts insults, insults de tota mena, inclosos els racistes; insults, alguns greus, que certament poden ser objecte d'un delicte d'odi i, per tant, convé identificar a les persones que l'insulten i denunciar-los. També és cert que el mateix Vinícius Júnior, sense proferir cap insult racista, també ha fet gala de manca de respecte nombroses vegades dins el terreny de joc, insultant a rivals i fins i tot als àrbitres.

Amb tot això vull dir que em sembla perfecte que des del futbol també es lluiti contra el racisme, que aplaudeixo que la setmana vinent dues seleccions nacionals, Espanya i Brasil, juguin un partit contra el racisme; el que no em sembla tan bé, ni encertat, és que la imatge pública, amb la voluntat d'alguns de convertir-la quasi en icònica, de la lluita contra el racisme sigui la de Vinícius Júnior, un grandíssim jugador maleducat.

El respecte que Vinícius Júnior reclama vers ell, quan l'insulten, no se l'aplica quan és ell qui insulta el rival, l'àrbitre o  quan es mofa, amb actitud provocadora, del públic. A cada provocació, a cada manca de respecte, Vinícius Júnior perd credibilitat en la seva particular lluita contra el racisme, i els qui alimenten aquesta imatge de paladí contra el racisme, imatge quasi quixotesca, li fan més mal que bé a ell, i a la lluita contra el racisme.

dimecres, 20 de març del 2024

Tota una oficial de primera!


Es diu Joaquima, però jo sempre l'he conegut com a Quima. Això dels noms és tot un món, en segons quins casos: una cosa és el nom oficial, l'altre el nom dit, o el dit en un context (la família) i el dit en un altre context (les amistats, la feina, etc.).

Jo sempre he sigut en Roger (més ben o mal pronunciat, aquest és un altre tema), tot i que fa cap a quaranta anys també responia al nom de "Salmonete"... En el cas que ens ocupa avui, la Joaquima Torrent Francàs per mi sempre ha estat i és, encara, la Quima.

I la Quima, a qui dies enrere vaig tenir en goig d'entrevistar, és una dona entusiasta i valenta, a banda de divertida, molt divertida. Mesos enrere, a finals d'octubre de l'any passat, la vaig escoltar en una taula rodona "El paper de la dona a la fàbrica", en el marc de la jornada "Sarrià, entre el Ter i el paper".

Les intervencions de la Quima, a qui jo sobretot havia conegut, i coincidit a la colla dels Amics dels gegants de Sarrià de Ter (ella en va ser presidenta una colla d'anys), eren divertides i ocurrents i aleshores vaig pensar: la Quima té una entrevista!

I l'entrevista vaig fer-li dies enrere al programa "Cançons que parlen" de Ràdio Sarrià i de tot el que vam parlar destacaria que la Quima ha estat de les poques dones (si no l'única) que ha treballat d'oficial en una fàbrica de paper, una feina copada per homes. La Quima és una dona que ha trencat un sostre de vidre, i que no tinc gaire clar que d'altres dones hagin passat pel forat que ella va crear...

A l'entrevista amb la Quima en vam parlar, de la seva feina d'oficial, com també vam parlar de molts altres temes de la seva vida: la família, l'escola, el ball, les entitats... Divertida i desimbolta, la Quima transmet ganes de viure, fins i tot quan parla de la mort!

Segur que gaudireu escoltant l'entrevista, tant com jo vaig gaudir fent-li!

dimarts, 19 de març del 2024

Pare


No sé amb certesa si Joan Manuel Serrat, amb la cançó "Pare", cantava i exclamava exclusivament al seu pare; la meva sensació, escoltant la cançó, és que cantava a tots els pares del món. Perquè quan l'escolto sento que soc jo mateix qui la canta, quasi implorant, al meu pare, cantant-la quan era petit com quan li preguntava, encuriosit, què hi havia sota els carrers...

Al llarg de la cançó són moltes les preguntes que es fan i, en cap d'elles, el pare hi respon, i alhora les respon totes amb el seu plor, al final de la cançó. I és que els pares, aquest al que cantava Serrat i jo i també tu mateix si n'ets, se suposa que hem de tenir resposta per a tot, però més que respostes potser el més important és deixar que els nostres fills i filles ens puguin fer les preguntes, que les respostes, finalment i com a la cançó, les trobaran ells i elles mateixes.

Més de 50 anys després de publicar-la, el clam naturalista de la cançó "Pare" encara es torna més necessari, i segurament més desesperat, i potser caldria fer-li un petit retoc a la lletra, just al final:

"Pare, que estan estem matant la Terra.
Pare, deixeu de plorar
que ens han hem declarat la guerra".

dilluns, 18 de març del 2024

El Blockudoku de 12 del maig


Hi ha un joc en el qual ara no entraré en detalls, el Blockudoku, que té un repte diari en què has d'assolir una puntuació concreta. Quan no l'assoleixes, quan et quedes sense més opcions, et marca el % que has assolit en aquella partida. Tot seguit, et permet jugar de nou...

Al govern del president Aragonès li ha passat si fa o no fa el mateix amb aquesta legislatura, que com si es tractés d'un repte diari del Blockudoku, amb l'enroc pressupostari s'ha quedat sense poder fer cap més moviment, i la partida se li ha acabat al 77 % de la legislatura.

El cert és que ja portem unes quantes partides, perdó, vull dir legislatures, sense arribar al 100 %, sense acabar-les esgotant-ne el temps; darrerament no hi ha manera de completar una legislatura sencera.

Aquesta vegada l'entrebanc ha estat el projecte del Hard Rock, però més aviat sembla que ha estat el pretext pels uns i pels altres, per enrocar-s'hi, encallar l'aprovació dels pressupostos i precipitar l'avançament electoral.

Tornarem a començar la partida, doncs, amb tot el que això suposa: agitació, més que campanya, electoral. I el 12 de maig el Blockudoku ens oferirà el seu repte diari, amb una disposició inicial de les peces, i un objectiu de punts a assolir. Amb els darrers antecedents, no tinc clar que, aquesta vegada, completem la partida. Però tant de bo m'equivoqui...